Concert Matadepera Febrer 2007

Dissabte 24 de febrer de 2007 a l'hotel de Matadepera La Sastreria fa el seu primer concert davant d'un públic proper, conegut i de confiança.

Crònica del Concert al bloc La Fornícula

La Sastreria neix públicament avui. El concert a l’Hotel de Matadepera serà el primer del grup com a tal. L’origen de La Sastreria, però, ve de luny: es troba al grup que teníem fa tres anys amb el Marc García-Elias i el Jaume Pallarols (i uns quants més): Gemma Vicenç & Friends. Aquesta banda, amb dos únics i exclusius concerts a les espatlles, feia versions sempre en anglès de temes de folk americà o irlandès (per dir-ho d’alguna manera): Eva Cassidy, Norah Jones, Mary Black, Emmilou Harris... Els membres d’aquella formació sempre vam anar canviant, però el grup va plegar definitivament després d’abandonar-lo qui donava el nom al grup: la Gemma Vicenç. Havent marxat la Gemma i alguns membres més, els que quedàvem (el Marc, el Jaume, el Pere Torres, el Ramon Alturo i jo mateix) vam fundar els Friends. Els Friends vam reprendre la marxa amb uns quants dels mateixos temes, i n’hi vam anar afegint alguns altres, que adequàvem a les nostres possibilitats i gustos. Quan van plegar en Ramon i, al cap de poc, el Pere Torres, vam quedar en Marc, en Jaume i un servidor. Aleshores vam enrolar el Pere Cardús per omplir el lloc de baixista, tenint en compte que també sap tocar guitarra i piano, i sap cantar. Només va quedar incorporar el Roger Cardellach, per a fer-hi bateria o percussions.

Amb aquesta formació va aparèixer, després de confeccionar una llarguíssima llista de noms, el nom definitiu: La Sastreria. El lloc on assagem havia estat una sastreria. Les persones, doncs, vam prendre el nom del lloc. I, amb el nom, preníem una nova identitat. No ho dic per dir-ho, per fer-ho poètic. Ho dic perquè la presa de nom ens ha suposat un canvi molt evident en la nostra exposició al món. Som La Sastreria i confeccionem cançons a mida (a mida nostre, és clar). També posem fil a l’agulla, estirem el fil de les cançons per veure fins a on podem adaptar-les, cantem històries de persones que tenen mala peça al teler o, fins i tot, mirem el món amb ulls de nen per tal de veure si el vestit nou de l’emperador és realment un vestit o bé si el nostre món ha perdut el fil del sentit comú. És cert que aquest imaginari col·lectiu, el que compartim els membres del grup (aquells coneixements que compartim, aquells sabers comuns, aquella percepció del món conjunta, els supòsits que ens conformen, les metàfores que ens pensen[1]), fa que tots mirem en una direcció comuna, que treballem plegats en un món que ens hem fet compatible.

   ***  

El dilluns passat vam tenir l’oportunitat d’assajar al mateix Hotel (que, en realitat no és un Hotel sinó que, curiosament, també pren el nom d’allò que era originalment: un hotel). Ens va servir molt per a escoltar-nos, per conèixer com ens situaríem, etc. Jo crec que va ajudar-nos molt més del que m’havia pensat. Jo, quan he fet algun concert en solitari, també he procurat sovint de veure el lloc on es fa, per poder-lo anar imaginant). Pot semblar una bajanada, però jo crec que és molt útil. Aquell assaig, però, com sol passar als assaigs abans de cada concert amb tots els grups, va sortir francament malament. Les meves expectatives per a aquest concert, per tant, eren baixíssimes. Malgrat que ja sabia que el darrer assaig sempre surt malament, amb La Sastreria ens havíem permès el dubtós luxe de canviar estructures i repertori els assaigs abans del concert. Havíem afegit tres cançons els darrers dies, i a algunes encara no recordava quin instrument hi havia de tocar, jo. Vol dir que la cosa prometia ser, rutines a banda, un concert amb molts errors.  

El dissabte ens trobem per recollir instruments i aparells diversos, i per anar, després, al mateix Hotel i fer les proves de so. Hi desmuntem tot l’arsenal i provem. Després sopem, i ens trobem a l’Hotel a les deu o deu i quart, ja que el concert comença a dos quarts d’onze. 

Abans de sortir a l’escenari, afinem les guitarres i baix, i comentem les peces que interpretarem a la primera part. Repassem les estructures de les cançons que interpretarem a la primera part, i fem incidència als errors que ja ens coneixem i que hem de procurar no fer. Quan hem anat a sopar he agafat els papers que fan de partitures per a anotar-hi observacions. Però no ho hem fet, i me les he deixat a algun lloc. Per tant, no tinc lletres ni acords de les cançons. Per sort, el Pere en té algunes de duplicades o en versió antiga. Faig una selecció de les cançons on em convé veure els acords o on canto (per si em quedo en blanc), i prosseguim els comentaris. 

Allò que a les cròniques s’acostuma a anomenar l’atmosfera, no és especialment plena de confiança. Més aviat estem nerviosos. El Marc probablement menys que als altres, i al Pere no se li nota massa. A més, fora de l’habitacioneta on estem comentant això, hi va arribant molta gent. A més, la majoria són coneguts (la qual cosa posa encara més nerviós, almenys a mi). 

Fem la primera part, i tenint en compte que hi ha molts errors, quedem entusiasmats de com surt. A més, hi ha molta gent. Alguns, fins i tot, escolten des de l’entrada (que queda davant de l’escenari –per a continuació del lloc on hi ha el públic- i està aïllat del carrer amb portes de vidre). Baixem de l’escenari i ens reunim a la mateixa habitacioneta i comentem que està anant molt bé. Estem animats i, havent repassat estructures i elements a tenir en compte de les cançons de la segona part, ens envalentim i decidim fer una cançó que havíem descartat. La primera part només ens ha durat mitja hora.

La segona l’hem d’aguantar més estona. La segona part funciona encara millor que la primera. Hem perdut les vergonyes i la interpretació de les vuit cançons funciona amb més comoditat. En acabar la segona part, però sense baixar de l’escenari, fem tres bisos: la cançó incorporada a la mitja part i dues de repetides. 

Després del concert passem una bona estona saludant amics i familiars. Després recollim i carreguem els cotxes. El balanç final és molt bo, sobretot tenint en compte que és el primer concert. Que tremolin els sastres!!    

PS: Avui també tenia un concert amb Guaita’ls, a el Carme (a l’Anoia)... No hi he pogut anar i em supleix un guitarrista que diuen que és molt bo...